EL TRIAL
El trial amb bicicleta és, potser, una de les disciplines ciclistes més interessants i espectaculars. A diferència d'altres modalitats ciclistes, el trial és un esport en que la velocitat juga un paper secundari, sent el factor principal l'estabilitat i el domini de la bicicleta en situacions extremes.
És una activitat sostenible que tant es pot practicar a l'aire lliure, respectant la natura i el seu entorn, com en espais amb elements específics sobreposats per a la seva pràctica i denominats "trialparks".
D'espais apropiats per a practicar-lo se'n poden trobar a qualsevol lloc, pràcticament davant mateix de casa; no és el mateix que una pista d'esquí, o les aigües on remar o un camp de futbol. El trial no està condicionat a una estació determinada.
L'objectiu d'aquest esport és passar amb la bicicleta per sobre d'obstacles delimitats i denominats zones evitant tocar el terra amb cap part del cos ni de la bicicleta, excepte amb els pneumàtics. Després de sobrepassar les diferents zones, el participant amb menys contactes, denominats punts, és declarat el guanyador.
Els obstacles típics naturals poden ser roques, rius, troncs d'arbres, pendents de terra, etc. També poden ser qualsevol element artificial tals com contenidors, tubs de formigó, estructures metàl·liques, etc.
ORÍGENS
El CICLO-TRIAL o BICI-TRIAL, com llavors es denominava, data de principis de la dècada dels 70. Catalunya va ser pionera en la pràctica d'aquest esport, els seus practicants imitaven amb la bicicleta el que feien els seus ídols del trial de moto, llavors però amb unes eines molt rudimentàries.
Les primeres competicions daten de l'any 1978, la Penya Ciclista EL PEDAL amb seu a Sabadell va ser l'encarregada d'organitzar els Campionats de Catalunya a l'Hostal del Cim de St. Feliu del Racó. Va tenir una participació de vuitanta-un inscrits i tres abandonaments; el campió absolut va ser Nicolas Canton i la campiona femenina Núria Astals.
La oficialitat de l'esport va ser sol·licitada a l'any 1981 a la FEC, Federació Espanyola de Ciclisme, fent-se oficial aquell mateix any amb el nom de TRIALSIN. El mateix any va ser presentat a la Unió Ciclista Internacional (UCI). El trialsin obtindria la oficialitat internacional al cap de quatre anys.
A l'actualitat l'esport del trial es practica als cinc continents. Catalunya, com a país que ha vist néixer aquest esport, ha estat i és una de les potències mundials. Actualment, en alguns països, es considera el Trial com una disciplina més del Mountain Bike, com pueden ser el XC, el DH o el 4X. En l'àmbit nacional la modalitat del Trial és la que ha obtingut més medalles en Campionats del Món. Tot i això la disciplina no és olímpica.
La divisió de l'esport
Com ja hem dit, l'especialitat és reconeguda per cada Federació territorial a nivell autonòmic, per la Real Federación Española de Ciclismo (RFEC) a nivell nacional, per la Unió Europea de Ciclisme (UEC) a nivell continental i per la Unió Ciclista Internacional (UCI) amb seu a Suïssa a nivell internacional, sent aquesta última la que coordina les Copes i els Campionats del Món.
A finals de l'any 1991 va ser creada una associació denominada Biketrial Unión Internacional (BIU) que paral·lelament a l'oficial, organitza competicions de Trial. Sembla ser que la creació d'aquesta associació va ser deguda a que, en el seu moment els estaments oficials com la Federación Española de Ciclismo (FEC) que regulava aquesta disciplina no li dedicava suficients recursos. És llavors quan Pere Pi, precursor de la bici de trial, primer a Montesa i després a Monty, decideix crear una associació de trial independent amb seu a Japó. Hi ha qui diu que les intencions van ser purament per interessos comercials d'una de les marques pioneres en aquest esport.
Aquesta divisió provoca la coincidència de moltes proves, cosa que obliga a molts participants a decidir-se per una o per altra.
Actualment els esportistes de més alt nivell han decidit prendre part només en les competicions regulades per la UCI, per ser aquest estament l'organisme que regula l'esport conjutament amb les federacions nacionals de cada país amb corresponent legislació esportiva.
LA BICICLETA
Les bicicletes més comunes per a la pràctica del trial són les de 20 polzades i les de 26 polzades. Aquestes es diferencien pel diàmetre de les rodes. La de 20 polzades és la típica bicicleta de trial i la de 26 polzades és provinent de les denominades BTT Trial, i que en l'actualitat no tenen res a veure amb les seves precursores.
Actualment hi ha una incursió al mercat de bicicletes de trial pensades per als més petits amb un diàmetre de roda de 16" o 18".
La bicicleta de 24" també està sent cada cop més utilitzada.
La característica més important és el pes, les d'alta gama oscil·len entre 7 i 8 Kg. El material utilitzat en la majoria és l'alumini, també trobem compnents en carboni i titani.
El quadre presenta una geometria peculiar. Són altes i amples de manillar. La part posterior és molt baixa, això permet tenir el centre de gravetat més baix, cosa que provoca que siguin més estables i al tirar el cos enrere no ocasiona molèsties. La caixa de pedals està per sobre dels 0º, amb increments per sobre de 80º. El seient és insignificant en alguns models i en les d'alta gama no s'hi presenta.
Al mercat actualment es poden trobar bicicletes amb diferents longituds.
Els pneumàtics utilitzats són d'un compost especial molt adherent i tou. S'utilitzen pneumàtics de tacs quan les superfícies són naturales amb terra o fang. També són utilitzats pneumàtics tipus "slick" quan les superfícies són més aviat llises i netes. La pressió dels pneumàtics acostuma a ser baixa, per sota dels 2 Kg. Això va en funció del pes de cada usuari.
Pel que fa a la transmissió, quasi totes porten un pinyó lliure davant que pot ser de 16 fins a 18 dents. A la part posterior hi ha una corona fixa de 12 o 15 dents. Les bieles tenen unes longituds que van des dels 160mm fins els 175 mm. Els pedals utilitzats són de plataforma o de gàbia.
Els frens són una part importantíssima en aquestes bicicletes. Amb ells s'aguanta la bicicleta en el punt que es precisa. És per aquest motiu que han de ser molt potents. S'acostuma a utilitzar fre hidràulic que actua sobre un disc o sobre la llanta. També s'utilitzen frens mecànics tipo V.
El compost de les pastilles de fre és determinant a la majoria de casos.
Segons el tipus de competició les bicicletes de 20" i de 26" es classifiquen a la mateixa categoria. En altres ho poden fer separadament.
L'EQUIPAMENT
Els elements de protecció bàsics són el casc, els protectors de tíbia i els guants. Les sabatilles poden ser altes o baixes, segons preferències, i de sola tova. La resta d'equipament és el que a un li sigui còmode, unes bermudes i una samarreta.
EL PALMARÈS
La primera competició internacional es va disputar a l'any 1982, aleshores Campionat d'Europa, i va ser guanyat pel català Carles Muntaner. El primer Campionat del Món no va arribar fins el 1986 i amb ell el primer títol mundial de mans del belga Daniel Crosset. Des de l'any 2000 els Campionats del Món es disputen conjuntament amb els de Mountain Bike. Per primera vegada a l'any 2000 es van disputar els UCI Trials World Youth Games, competició internacional per a menors de 16 anys.
Noms propis
Entre els esportistes més destacats d'aquest esport hi trobem el navarrès Benito Ros, amb set títols mundials en la modalitat de 20" ('03, '04, '05, '07, '08, '09, '10). El català Dani Comas, amb dos títols mundials, un en 20" (2000) i un altre en 26" (2004). El belga Kenny Belaey amb quatre títols mundials en 26" ('02, '05, '06, '10). Els francesos Giacomo i Gilles Coustellier. Giacomo va gaunyar el 2003 el Campionat del Món i la Copa del Món, mentres que el seu germà Gilles va aconseguir el 2008 i el 2009 el Campionat del Món, la Copa del Món i el Campionat d'Europa, ambdós en la modalitat de 26".
Les esportistes més destacades són la suïssa Karin Moor amb vuit títols mundials ('00, '01, '03, '04, '05, '06, '07, '09) i la catalana Gemma Abant amb dos títols mundials ('08, '10).
Dani Comas:
Benito Ros:
NORMATIVA
